Llet ecològica

CAMINA tranquil enmig del brogit i la pressa; i recorda’t de la pau que pot haver-hi en el silenci. Tant com puguis, i sense defallir, estigues amb bona harmonia amb tothom. Digues sempre la veritat tranquil·lament i clara, i escolta els altres, fins i tot els obtusos i els ignorants; ells també tenen llur història.

Evita les persones cridaneres i agressives: son una molèstia per l’esperit. Si et compares amb els altres, pots tornar-te presumit i agre: sempre n’hi haurà de millors i pitjors que tu. Alegra’t dels teus èxits així com dels teus projectes.

Interessa’t per la teva feina, per senzilla que sigui; es una veritable possessió davant la variable fortuna del temps. Ten precaució amb els negocis, perquè el món es ple d’enganys; però no deixis que això et privi de descobrir la veritable virtut; són moltes les persones que tenen grans ideals i, arreu, la vida es plena d’heroisme.

Sigues tu mateix. Sobretot no fingeixis afecte. Tampoc no siguis cínic pel que fa referència a l’amor, perquè davant de totes les arideses i desenganys és tan perenne com l’herba.

Accepta amablement el pas dels anys, renunciant airosament a les coses de la joventut. Alimenta la força de l’esperit per defensar-te en la dissort inesperada. No t’espantis pel que et pugui passar; moltes pors neixen de la fatiga i de la soledat. Sota una sana disciplina, sigues benèvol amb tu mateix.

Ets un fill de l’Univers, igual que els arbres i els estels. Tens tot el dret d’habitar-hi. I, tant si ho veus clar com no, no dubtis que l’Univers està completament obert per a tu.

Estigues, doncs, en pau amb Déu, de qualsevol manera que el concebeixis i, siguin quins siguin els teus treballs i les teves aspiracions en la turbulent confusió de la vida, conserva l’ànima en pau.

Amb tot i les seves penes, desordres i somnis fracassats, el món continua essent bell. Estigues alerta. Esforça’t a ser feliç.

separador

Rocapastora


Una nit fosca de l'any 1882, els habitants de l'Empordà i de la Garrotxa, i els de la vall del Fluvià fins a Olot, se desvetllaren sobtadament a un terratrèmol mai sentit en aqueixes terres des de que són apagats els volcans olotins, que venim d'anomenar.

La remor fou sobtada, seca i aterradora, com la d'un llamp que aterrés una ciutat veïna, fent rodolar les cases, muralles i castells a bocins. Tota la gent de la comarca s'desvetllà esglaiada, a excepció dels infants, que, com tenen l'ànima més aprop del cel, se deixen commoure menys pels cataclismes de la terra. "Què es això, valga'ns Déu?" digueren obrint finestres i portals, a sos veïns, que feien lo mateix. Els masovers de Castellà de Beuda, casa que ja no existeix, arrancaren a fugir en robes blanques, creient que la casa se'ls en anava a terra, o que el món se n'entrava.

Què havia sigut? Ningú sapigué respondre a aqueixa pregunta, que feia tothom, senyant-se i pronunciant el sant nom de Déu, fins que a la llum del dia veieren la gran esllavissada que, des del cingle de Roca Pastora, baixava fins al fons del còrrec pregon que porta a Beuda les aigües dels voltants de Sous, cobrint tres quarts d'hora vessant.

Un tros de cinglera, cansat d'estar dret al caire de la muntanya, fent sentinella segles i segles, se deixà caure rost avall, i, com un frontis que es deslligués d'una basílica, com una ala que el temps arranqués d'una antiga i enlairada fortalesa, se llençà per l'aiguavés, aixafant les oliveres, els roures i les rouredes, fins els mateixos penyals, que ensopegà, sinó volaren llestos, davant el terbolí dels rocs, al precipici. L'esglaiadora esllavissada ho arrasà tot, els recs, els xaragalls i còrrecs pregons; escorxant els marges, arrombollà la terra muntanya avall, convertint els prats en un areny i les feixes en un pedregam; omplí d'enormes i mal tallats daus els pocs camins que hi trobà, obligant al viatger, o als devots que pugen al santuari, a fer una llarga giragonsa.

El vessant un dia cobert d'herba i emboscat, quedà des d'aquell dia sense verdor, cobert com un fossar, de blanquinosos ossos de la muntanya; la cinglera, que era recta com una paret, quedà esmaixellada, i la immensa osca de son buit no s'arrasarà fins que es desprenguin altres cantells de serra, algun dels quals potser no trigarà gaire, atès les grans esquerdes que s'hi veuen.

Tot això no fou més que una nota de preludi de l'horrible terratrèmol que l'endemà mateix havia de sembrar l'espant i la mort entre els habitants de Múrcia i d'Oriola, segons m'ho explicà el savi i venerable eclesiàstic D. Felicià del Noguer, de Segaró.


Jacint Verdaguer (1845-1902)